Les obres de Maria Barbal són curulles d’obsessions, angoixa, prohibicions i feminitat. Emma no n’és l’excepció i compleix al peu de la lletra les característiques narratives que han donat el renom de l’autora.

Una dona es troba per primer cop sola, desorientada i abandonada després d’haver-se decidit a deixar enrere una vida supèrflua i sense sentit. Amb la seva filla com a objectiu llunyà però persistent, la protagonista segueix una lluita constant que la duu fins a assolir un cert grau de bogeria i a viure en la més extrema misèria. Les situacions mostren la naturalesa de l’ésser humà i són una reflexió filosòfica interessant sobre els valors, les disfresses i la hipocresia que regeix la societat.

Si us han agradat altres obres de Maria Barbal, aquesta no us decebrà.

D’on ha sortit? De la insistència de la meva mare perquè reprengui les novel·les d’aquesta autora.

Tot i la por perquè les excel·lents crítiques del llibre n’haguéssin creat una imatge exagerada, puc dir que m’ha agradat. Cada cop li trobo més encant a la novel·la negra dels països del nord, i aquesta obra l’ha reforçat. No sé si és l’escenari, una societat petita i molt tancada, o potser l’empenta que posen els personatges per anar més enllà de la intriga en si i descobrir la totalitat dels motius del crim.

És difícil fer una ressenya de les novel·les policíaques sense destapar els detalls més importants, així que no m’allargaré. És una obra àgil, amb un crim macabre però amb una història encara més terrible. S’acosta a l’escriptura de Stieg Larsson, però no n’és una vil còpia, sinó que els petits detalls la fan diferent de l’autor de Millenium. Alguna pega? Bé, potser el fet que, amb tant poca gent a la comunitat, de seguida es veu qui hi estarà implicat.

D’on ha sortit? De l’èxit que ha acaparat els mitjans de comunicació.

Links relacionats: Breu reportatge de TV3 sobre la novel·la negra sueca

http://www.3cat24.cat/noticia/504805/ociicultura/Barcelona-somple-de-corrupcio-misteri-i-crims-amb-el-certamen-literari-BCNegra10

Ambientada en la Venècia del Renaixement, El cuiner del dux narra la història d’un orfe que es dedica a sobreviure amb el què roba de les parades del mercat i de les sobres que troba entre les escombraries. La seva vida dóna un tomb quan el cuiner del dux l’agafa perquè treballi amb ell i, poc a poc, s’introdueix en l’art de la cuina.

La polarització entre l’opulència del palau del dux i les misèries dels carrers marginals de Venècia configuren l’escenari d’una aventura que es basa, com la majoria de novel·les d’aquest estil, en la lluita per aconseguir el coneixement (en aquest cas, un llibre amb poders màgics). l’amor, l’amistat i la fidelitat vers el mestre del protagonista són elements secundaris que donen color a la història.

Cal destacar també el paper de la cuina, que en aquest cas crea situacions un xic meravelloses -com per exemple el fet d’aconseguir que les persones actuïn tal i com vol el cuiner en funció del tipus de menjar-. És una novel·la tipus “Matilde Ascensi”, destinada als amants de les històries d’aventures que transcorren en èpoques passades.

D’on ha sortit? Del boca-orella sobre la fama d’aquesta autora.

Fragments que són una delícia:

“Inspira l’aroma, l’ànima, però pren-t’ho amb calma. L’art de cuinar, com l’art de viure, s’ha d’assaborir per si mateix. [...] Tant és que el menjar que preparem sigui consumit en qüestió de minuts; l’acte de la creació ho és tot.”

“Continuar vivint perquè sí no té més sentit que el tic-tac d’un rellotge. [...] Morir no és res, però viure amb propòsit i amb integritat, sí que és alguna cosa.”

Un antidepressiu natural i sense conservants ni colorants que pren el lloc als típics manuals d’autoajuda tant exitosos entre un cert sector de la població. Aquesta obra, amb un títol llarguíssim però una història breu, és l’ideal per als lectors amb l’autoestima baixa i una tendència innata al pessimisme. La màgia apareix a la vida de la protagonista, que ha sucumbit a la tristesa causada per la mort dels seus pares. Així, a través de personatges fantàstics i situacions increïbles, l’Iris aconsegueix tirar endavant i reprendre la seva vida.

L’estil característic de Francesc Miralles, basat en capítols curts i diàlegs curulls de filosofia quotidiana, esdevé un xic exagerat amb aquesta obra. La novel·la presenta un mètode fàcil de resolució de problemes, on la màgia i la fantasia són el motor de l’èxit de la protagonista. La resurrecció de morts, la lectura de pensaments i el fet que tot sembla anar de cara a la vida de l’Iris són algunes de les meravelloses qualitats que configuren l’obra.

Aquest cop potser s’han passat una mica, amb tanta fantasia i tanta felicitat. Espero que altres obres de Francesc Miralles (o potser hauria de dir “Miracles”?) toquin una mica més de peus a terra. Que la vida és màgica, però no tant.

D’on ha sortit? Del bon record que em va deixar “Tant de bo fossis aquí”

Fragments que són una delícia:

“Segons els estudiosos, cada dia tenim us seixanta mil pensaments. Positius i negatius, banals i profunds. No cal jutjar-los: són com núvols que passen. Som responsables del que fem, però no del que pensem. Per això, quan alguna idea t’angoixi, simplement posa-li l’etiqueta de pensament i deixa-la passar.”

“Tens raó, això és el que som tots: un gran embolic sense solució a la vista.”

“Més valuosa que la màgia només hi ha la felicitat.”

Estèril i sense suc, la història d’un psicoanalista indi no m’ha atret en cap moment. El protagonista, que sembla tenir més problemes que els seus pacients, fa regressions al passat, que el turmenta per un amor perdut i un assassinat imprevist.

Sembla que les drogues i el sexe siguin un al·licient per despertar l’atenció al lector, però la narració és tèbia. Els personatges secundaris segueixen la línia del protagonista i no n’hi ha cap que defugi de les excentricitats per dur a terme una vida una mica normal.

No m’allargo més, aquest no el recomano.

D’on ha sortit? De la pregunta del dia del QL?

Explosiva, com totes les bones novel·les eròtiques i explosiva com tot el que he llegit d’Almudena Grandes. Lulú és un personatge incert, que es deixa guiar per tothom i viu una vida anònima on el sexe és la única font d’experiència que la fa tirar endavant. Des de molt jove descobreix el plaer, un fet que marca la seva existència grisa i li permet ser una mica feliç en els moments d’èxtasi orgàsmic.

D’acord, no és fàcil fer una bona novel·la eròtica i que, a sobre, l’argument valgui la pena. En aquest cas, la història no és gran cosa, però l’estil de l’autora aconsegueix fer que el lector senti amb la protagonista totes les sensacions que li acaricien el cos. Com a novel·la en general, Las edades de Lulú no destaca, però si que ho fa en el gènere. S’allunya de la simple pornografia i adora el sexe com a activitat racional i humana. Les anècdotes sexuals, malgrat tot, es van degradant cada cop més (suposo que per no fer-se repetitiva, al cap i a la fi tot és el mateix explicat de diverses maneres) i culmina amb una situació tant insostenible i macabra com és la vida de la protagonista.

D’on ha sortit? De les recomenacions eròtiques del QL?

Una frase que és una delícia: Los deseos inéditos no existen.

En un primer moment, m’he enamorat perdudament d’aquesta novel·la. Ara, un cop acabada, crec que es pot establir un paral·lelisme amb les històries d’amor on als inicis tot sembla màgic però, amb el temps, els defectes surten a la llum i la relació depèn de la fortalesa i la voluntat dels membres de la parella. En aquest cas, ell és un publicista de trenta set anys atractiu i amb molts èxits a l’esquena, però a la vegada un home ple de dubtes i un xic immadur. Ella, una noia de disset anys preciosa i atlètica molt segura de si mateixa i una mica tabalot però amb moltes ganes de menjar-se el món.

Dos individus que xoquen un dia per casualitat i inicien una amistat que deriva en una profunda història d’amor. Malgrat els magnífics intents de l’autor per muntar una relació perfecta, el lector p0c a poc va tocant de peus a terra. Com passa en les històries d’amor, quan els primers moments de passió s’esvaeixen, en aquest cas el desencís es va desfent i hom es qüestiona la credibilitat de les situacions.

D’acord, és molt bonic viure en un món on l’amor és correspost i les parelles encaixen com peces de trencaclosques, on els diners no són un problema, els amics actuen exactament quan el protagonista els necessita i tot surt perfectament bé. Ara, quan portes unes quantes pàgines en aquesta societat de color de rosa, sorgeixen uns quants dubtes que fan trontollar els pilars de la novel·la. Com pot ser que tot sigui tant fàcil? És així, la vida real, una societat superficial i hipòcrita on tot s’esdevé per complaure els individus que la formen?

L’escenari, Roma, no podria ser més italià, com tampoc ho deixen de ser les nombroses cites i frases d’amor que s’intercalen entre les anècdotes de l’Alessandro i la Niki. La novel·la, un conglomerat de moments dolços que desprenen tendresa i admiració entre els protagonistes però al capdavall sense cap rerefons contundent.

Si busqueu un llibre per evadir-vos, i viure la felicitat que desprèn cada paraula de la novel·la, endavant. De fet, què és la lectura sinó una forma d’oblidar les preocupacions personals? Ara bé, també arriba un punt que t’adones de la importància dels problemes, sempre i quan no destrossin allò que has construït sinó que et posin una mica difícil el camí a recórrer i et facin despertar les ganes de viure per solucionar-los.

D’on ha sortit? De la recomanació d’una amiga molt enamorada.

Altament recomanat als amants de les grans reflexions sobre temes trascendentals. Més que una novel·la narrativa, El festí de l’amor és un tractat filosòfic sobre l’amor, una temàtica arxiconeguda i que s’utilitza des dels temps més remots en les històries que la humanitat crea. És interessant endinsar-se en l’abstracció de l’amor i preguntar-se’n les qüestions més fonamentals per veure com afecta a les persones.

A través de diverses històries que s’interconnecten, l’autor ens mostra com l’amor és completament diferent en funció de la persona que el viu. Així, l’amo d’un bar, la cambrera, un filòsof jubilat, una metgessa i un grapat d’individus ben diferents ens expliquen en primera persona què senten i com viuen l’explosió interna d’aquest sentiment que fa que les persones, en certs casos, siguin capaces de superar-se a elles mateixes i moure muntanyes.

D’on ha sortit? D’un fil de debat del QL?

Fragments que són una delícia:

“Soren Kirkegaard sostenia que tothom intueix què és l’amor, però que no es pot parlar d’aquest directament. O clarament. Entra a la categoria d’allò desconegut, i la parla normal no serveix per la foscor d’aquest tema. De una forma semblant, tots posseïm l’experiència de Déu, però és una vivència tant diferent a les altres que, un cop més, supera la parla ordinària. Segons Kirkegaard, quasi tots intuïm la subtilesa de Déu, però quasi ningú sap com parlar amb ell. Aquí comencen els problemes.”

“El què té de turbador estar sol és aquesta veu interior que et diu que hauries d’aparellar-te amb algú, que la solitud és un error. A la veu interior no li importa qui sigui. Es limita a turmentar-te [...].”

“Com diu el poeta, totes les parelles felices son iguals, són les infelices les que tenen història. Ja no sóc una història. La felicitat ha fet que em dilueixi en la vida real.”

No sóc una amant aferrissada de la novel·la negra, però de tant en tant intento provar les novetats amb més bones crítiques que ofereix aquest gènere. Ningú no ho ha vist és una de les obres que mereix una oportunitat, almenys per part d’aquells que gaudeixen amb el gènere policíac.

Una dona apareix brutalment assassinada a una platja sueca, fet que serveix de detonant per començar la novel·la. Jugstedt combina intriga, relacions i un passat misteriós per desenvolupar una història que atrau l’atenció del lector i desperta una forta curiositat que no es veu satisfeta fins el final.

L’estil, que en part m’ha recordat a Larsson, és distès i senzill, sense grans descripcions i amb les paraules justes per explicar els fets suficients perquè el lector no abandoni la lectura. La crítica negativa, en aquest cas, recauria en el final, que es pot preveure un cop has passat tres quartes parts del llibre.

D’on ha sortit? És una semirecomanació d’una amant dels llibres amb bon criteri.

Oda a la cuina i al bon menjar. La història coixeja una mica, o almenys això m’ha semblat a mi, ja que l’argument en si no té res que convidi a seguir amb la novel·la: el millor crític gastronòmic és a punt de morir i, al llit de mort, es dedica a rememorar sabors i experiències culinàries buscant “el gust de la vida”.

L’estil primerenc de l’autora xoca amb l’excessiu ús dels adjectius, pel meu gust massa repetitius. El fet d’anar recreant una simple sensació pot arribar a generar somnolència i un avorriment desmesurat, sobretot si s’empren mots grandiloqüents que no milloren el text. Tot i això, cal destacar que la intenció de l’autora és bona i que, per ser una primera novel·la, té elements prou lloables. Les descripcions del protagonista en tastar els millors plats del món compten amb tants detalls que sembla ben bé que el lector tingui l’aliment en qüestió a la punta de la llengua.

D’on ha sortit? De les bones sensacions que em va deixar L’elegància de l’eriçó