Després de l’èxit que va assolir amb Junts i prou, amb aquesta obra l’autora perd l’encant de la primera. La història és tan simple i típica que s’ha d’aguantar dels elements mig màgics que va introduïnt a mesura que avança la novel·la. Tot i així, esdevé exageradament emotiva, fins al punt que no se sap d’on surt tant d’amor i dolor alhora.

Com si volgués jugar amb el lector, la narració és a base de paràgrafs, la majoria sense cap connexió visible, que fan avançar la història a trompicons. Hi ha elements característics de la novel·la francesa que, segons el meu parer, atorguen una mica de gràcia a la novel·la.

Amb un protagonista excessivament críptic, la trama es va desgranant sense donar a conèixer tots els punts essencials per a una completa comprensió de l’obra, de manera que el lector s’omple de dubtes a mesura que avança en comptes de resoldre’ls mitjançant la història.

Realment, em va agradar molt més Junts i prou.

És una glopada de passió que fuig en un instant. La bogeria de la protagonista enxampa al lector i no l’abandona fins a la última pàgina. La història és vista i no vista, però deixa un pòsit prou rellevant un cop acabada la lectura.

Una dona ben posicionada en la societat emprèn una missió inesperada que l’absorveix totalment durant les vint-i-quatre hores que cita el títol: aconseguir que un ludòpata jove i desconegut abandoni la seva obsessió pel joc. Tot i la simplicitat de la trama, la narradora i protagonista estableix un rerefons reflexiu sobre els instints i els prejudicis de l’espècie humana (sobretot en la societat de l’època).

Hi ha fragments que mostren la qualitat literària del text, com la descripció de les mans quan l’home juga al casino i ella l’observa de lluny. Una obra curta, que es llegeix gairebé sense respirar, però a la vegada intensa.

Magistral. Amb Senyoria, Cabré ja            mostrava la seva extraordinària capacitat narrativa, però se supera amb L’ombra de l’eunuc i arriba al punt àlgid amb Les veus del Pamano.

L’ombra de l’eunuc és un recull d’històries de la família Gensana. Miquel Gensana, l’últim membre del llinatge, buida les seves vivències davant una amiga en un sopar. La narració segueix l’estil de Cabré i va amunt i avall sense seguir un desenvolupament lineal, però encara no és tant exagerat com amb Les veus del Pamano.

És una obra que flueix. Des de les primeres pàgines, el lector es despulla de la pròpia personalitat i entra dins la ment d’en Miquel, l’oncle Maurici, la Teresa Planella o en Bolós, entre altres. Cada individu és un món, i Cabré acosta tant els personatges que totes les accions que duen a terme són justificables i acceptades, per molt reprovables que puguin semblar.

A més, la subtil ironia inclosa en els diàlegs permet que la lectura no perdi la frescor. Tot i això, és un tipus de narració molt arrelat a la manera de fer dels catalans, i pot resultar difícil per algú que no coneix els costums d’aquí arribar-ne a copsar l’essència.
També hi he trobat a faltar la descripció, encara que potser l’autor va decidir obviar expressament aquest recurs. Quan posem punt i final al llibre coneixem fins els pensaments més íntims dels personatges, però no sabem com els ha dibuixat l’autor.

L’obra, a més, és una apologia de l’art, que apareix com un element eteri i abstracte però que dóna sentit a tots els esdeveniments. Cabré subratlla aquesta idea mitjançant l’ús d’expressions cultes que, en el context on s’utilitzen, són petits regals pel lector, emfatitzats per les breus però profundes reflexions sobre la vida i l’existència humana. Cabré empra una filosofia senzilla i humana, que pot semblar poc el·laborada encara que obliga al lector a fer una pausa en la lectura i assaborir aquests fragments plens de sentit.

Finalment, queda la incògnita no resolta del títol: qui és, realment, l’eunuc? És el Miquel, últim membre de la família Gensana? O bé és l’oncle Maurici i el seu secret que no revela del tot? És el Bolós, a qui se li atribueix des d’un principi el mot però que després gairebé resulta irònic?

Dolç com una petita llaminadura que no embafa els sentits però et deixa amb una sensació molt agradable. La història no és complicada, fet que ajuda a traçar una atmosfera de tendresa iproximitat. El narrador és tant humà que te n’enamores. Els seus defectes, els dubtes i l’expressió de les preocupacions envolten al lector des de la primera pàgina. El personatge abandona la ficció i es posa al teu davant per narrar-te amb sinceritat la seva vida, poc excepcional però plena d’harmonia.

L’amor no és el plat fort de l’obra, tot i que roman assegut prop de les vivències del narrador per prendre protagonisme quan és el moment. És una novel·la ideal per fer fugir la solitud d’aquells que encara no han trobat la companyia adecuada per construir una vida conjunta, ja que subreptíciament deixa una espurna d’esperança que fa fugir el pessimisme derivat dels desenganys i les decepcions.

Aquest cop em veig amb l’obligació de destacar algunes frases que són una delícia:

“Només molt de tant en tant pots estar segur que viuràs per sempre més, i aquesta és una de les curiositats de la vida…”
“Som el temps que ens queda.”
“Sempre vas desitjar tenir un gronxador per abraçar el cel ni que fos un instant.”
“Algú t’espera en algun lloc. L’amor no té final.”
“No me’n puc anar a dormir fins que no li trobo un sentit al dia.”
“L’amor de veritat et trobarà al final.”

Entre novel·la i conte, Bennet ens narra com la reina d’Anglaterra descobreix el plaer de la lectura. Amb frases prou rellevants, la història es desenvolupa entre l’humor britànic i la reflexió sobre la passió lectora. És un llibre breu, on tots els amants de les novel·les s’hi sentiran identificats i els hi arrencarà algun somriure en recordar situacions i sentiments que han experimentat amb un llibre a les mans.

Tenint en compte que Ruiz Zafón ens ha demostrat la seva capacitat per satisfer els lectors amb obres com L’ombra del vent, em veig obligada a fer una crítica com la que ve a continuació.

En un escenari més adecuat per pel·lícules de terror sense cap més finalitat que la de fer passar una mala estona a l’espectador, Ruiz Zafón construeix una història impotent, pobra de recursos i amb dèbils intents d’enganxar al lector que només serveixen per empitjorar la cosa. Les descripcions comparteixen el caire obscur de l’obra, però sembla que tot passi en un mateix lloc. L’argument, sense llum, està constituït per tres pilars bàsics que es  repeteixen a cada pàgina: dolor, decepcions i desgràcies.

L’intent de l’autor de crear una atmosfera misteriosa davalla amb un ús desmesurat de paraules extremadament complexes. Que no sap, Zafón, que un bon escriptor no és aquell que empra vocabulari culte sinó algú que narra amb precisió i gràcia una història?

Tanta sang, foscor, crims i brutícia genera un sentiment d’adversió al lector que no afavoreix la història, ja de per si poc intensa. Aquest cop, Zafón m’ha caigut als peus. On ha perdut aquella habilitat d’encaramelar al lector, d’enganxar-lo a les seves pàgines i fer que romangui immers en la  trama i els personatges fins al final?

Tot i que la trama té certs tocs intrigants, l’obra en general no apassiona. L’interès de l’argument s’aguanta gràcies a les desgràcies dels protagonistes, que fan que la història tingui una mica de sentit. Ell és un noi massa intel·ligent, que després d’una tragèdia infantil es tanca en si mateix i dedica la vida a les matemàtiques. Ella és una noia amb massa complexes, que no s’accepta a si mateixa i que lluita per aconseguir una perfecció impossible. Ambdos protagonistes comparteixen la solitud que impregna les seves vides, i que fa que la seva existència sigui amarga i sense sentit.

Amb un estil lleuger i poc elaborat, l’autor ens explica una història de desenganys, tristesa i rebuigs. L’obra mostra no gaire de prop el punt de vista d’aquelles persones que ho veuen tot negre i que no troben sentit a la seva vida.

Madura i intensa. Per primer cop, entro al món de l’Almudena Grandes, on el passat dels personatges és el motor d’una història en present i que dibuixa el futur de manera boirosa. Los aires difíciles és la història d’unes quantes vides disperses, que naveguen sense rumb fins el moment que es troben, gairebé per casualitat. En poc temps s’estableix un fort punt d’unió que els ajuda a tirar endavant i trencar amb la solitud que porten arrossegant.

A Los aires difíciles, tots els protagonistes estan marcats per una maduresa precoç. Els nens responen a patrons d’adults, i els grans es deixen dur pels impulsos més primaris talment com si fossin infants. L’estil acurat però dur de l’autora colpeix el lector, que absorveix les situacions narrades com si fossin punxades doloroses però alhora gratificants.

És una història complexa que es basteix sobre una simple trama on temes tant típics com l’amor esdevenen un element distintiu i especial.

Sense sostre i intel·ligència precoç. Dues temàtiques que, a simple vista, no tenen res a veure. L’autora, però, les converteix en el pilar de la seva novel·la.

Amb un estil molt hàbil de llegir, de Vigan ens narra la història d’una adolescent superdotada que es qüestiona si les actuacions humanes estan justificades èticament. La única amiga que té, una noia que viu al carrer, introdueix a la història l’element dramàtic que pessiga al lector.

Tot i que els pensaments i els comportaments d’ambdues noies estan determinats per aquestes característiques, ambdues problemàtiques socials es tracten de manera molt superficial. És una obra entretinguda, ideal per llegir en un dia ple d’estones perdudes.

No havia llegit res d’aquest autor, i haig de dir que m’ha sorprès. És fascinant com construeix les vides de tots els personatges, de manera que cadascun està perfectament delimitat i té una biografia darrere que justifica les seves actuacions.

La història gira al voltant de la vida de Ruth Cole, una escriptora filla d’escriptors que viu una infantesa tumultuosa però aconsegueix convertir-se en una dona forta i plena de vitalitat. Tot i el protagonisme de Ruth, gairebé es podria dir que no hi ha personatges secundaris. L’autor narra d’una manera subtil les vivències de les persones que, en un moment o altre, es creuen amb la protagonista. D’aquesta manera, es crea un entramat de biografies totes plenes de significat, que van destapant certs aspectes passats a mesura que avança l’argument.

L’estil d’Irving no és pesat, peròtampoc es llegeix ràpid. L’obra  de per si ja és extensa i a més està plena de detalls i anècdotes que potser en un primer moment pot semblar que no venen al cas, però que aporten una riquesa i un significat profund a tota la història.

Irving, per acabar de lligar-ho tot, ens deixa amb una frase indescriptible. El lector no pot demanar un altre final.