Enviat per: Núria Juanico | març 18, 2010

Canvi de blog

Després de dedicar-me a “jugar” i investigar sobre les funcions de WordPress, he acabat per destruir sense voler i bloquejar totes les eines d’aquesta adreça. Així doncs, em veig obligada a canviar la direcció. Em trobareu a:

http://racoperllegir.wordpress.com

Aprofito el comunicat per agraïr-vos els vostres comentaris i el vostre suport al blog. És molt gratificant veure que el què escric, encara que no serveixi de gaire, almenys no resta invisible a la xarxa. Moltes gràcies a tots i a totes!

Disculpeu les molèsties,

Màgia

Enviat per: Núria Juanico | març 10, 2010

A la platja de Chesil

D’un llibre meravellós a una novel·la magnífica. A la platja de Chesil és la història d’un fracàs que l’autor ens explica amb un estil preciós i elaborat minuciosament però també a través d’allò que no es diu, dels silencis entre els personatges i de les paraules absents que construeixen una atmosfera de sentiments i emocions plena de matisos.

L’autor, que desconeixia, polaritza la novel·la i desenvolupa l’argument a partir dels dos protagonistes, és a dir, emprant els seus pensaments com a fil conductor de la història. Així, el lector viu amb l’Edward i la Florence i pateix amb ells amb una obra dolça i amarga a la vegada.

És una novel·la d’emocions, de sentiments i de passió. McEwan barreja l’eufòria d’un enamorament primerenc amb  una angoixa estrident i aguda, la felicitat extrema amb la caiguda decepcionant en percebre la realitat, la tendresa cap a l’ésser estimat però també la ràbia en veure que pertany a un altre món incomprensible, vergonyes, pors i covardies i tot en poc més de 100 pàgines. L’autor ens submergeix en un mar de contradiccions i els dos protagonistes desperten un patiment inquiet i trist amb les seves preocupacions, que arriben al cor del lector. Un munt de dubtes, de queixes, d’explicacions, de desitgs i de pors queden suspesos en l’aire eternament un cop acabada la novel·la.

L’aspecte més lloable de l’obra, segons el meu parer, és la capacitat de McEwan per sacsejar el lector i jugar amb les seves emocions a través dels dos protagonistes, tant innocents però alhora tant culpables del fracàs que els colpeja en tan sols una nit.

D’on ha sortit? De la recerca d’obres de McEwan després de veure la pel·lícula Expiació (que, per cert, no em va agradar gens però em va deixar amb les ganes de conèixer l’escriptor per veure si el cine reflectia les seves obres).

Enviat per: Núria Juanico | març 3, 2010

El nombre del viento

Una obra magnífica. Si despullem la història, podríem dir que no és una idea trencadora ni un argument que tingui res de l’altre món, però l’autor juga amb les paraules per donar sentit a tota la narració.

La introducció és profunda i intensa: del no-res sorgeix una descripció que revela amb precisió i ritme tots els detalls de l’escenari on el protagonista rau amb una història dins seu, esperant ésser contada.

Kvothe ens explica les seves vivències des d’una taberna allunyada de tot. La vida de Kvothe és especial i destaca per la força del protagonista, que lluita incansablement per aconseguir allò que vol. Tenint en compte les novel·les fantàstiques que precedeixen El nombre del viento, es podria pensar que aquesta és una simple còpia amb petits canvis de Harry Potter o Eragon. Ara bé, jo diria que El nombre del viento discrepa de les anteriors per diversos motius.

En primer lloc, no és una novel·la adreçada únicament al públic juvenil. La història té un rerefons que va més enllà de la màgia i la fantasia i que reflexiona sobre els instints humans, la venjança i la passió per descobrir i entendre el món que ens envolta.

En segon lloc, la història central va desgranant fils argumentals secundaris que es fan un lloc en la ment del lector esperant ésser explicats. L’autor, potser amb una mica de mala bava, tan sols destapa una part de la vida de Kvothe, deixant per a obres pròximes la resolució de tota la història.

A més, el protagonista no apareix com l’ésser perfecte que ho resol tot. Kvothe és un lladre, un assassí, és tossut, pobre i miserable i, malgrat tot, desperta l’estima del lector.

És una obra fantàstica, per la qual cosa només la recomanaria a aquells que senten certa estima per aquest gènere. Tot i això, els amants de les frases ben fetes hi trobaran un munt de metàfores precioses que encaixen com un guant en el context narratiu. L’elaboració de l’estil és el valor afegit que fa que l’obra sobresurti de les tantes novel·les fantàstiques basades en l’acció i els herois.

D’on ha sortit? De la recomanació entusiasta d’una amiga de la infantesa.

Enviat per: Núria Juanico | febrer 22, 2010

El cervell de Kennedy

M’estic convertint en una fan incipient de les obres de Mankell i sobretot de la seva sèrie Wallander, però en aquesta novel·la m’ha caigut als peus. La història ressegueix la vida agitada del fill de la protagonista, que ha mort jove. La mare, obsessionada en les causes de la mort, va destapant secrets i descobreix, bàsicament, que les companyies farmacèutiques experimenten amb sud-africans per trobar una medicina a la sida.

La novel·la m’ha recordat els típics best-sellers nord-americans on tot és acció i diàleg combinat amb algun monòleg interior i anècdotes de la protagonista que “estiren” la història. La intriga és mínima i queden molts fils argumentals penjats, sense resoldre. Realment, en aquesta obra, Mankell està desconegut.

D’on ha sortit? Del seguiment de les obres de Mankell.

Enviat per: Núria Juanico | febrer 15, 2010

La maternitat d’Elna

Les veus de les víctimes del franquime teixeixen una història colpidora que arriba al cor del lector. L’edifici de la Maternitat d’Elna és el testimoni mut de la lluita aferrissada per la vida en un context on la mort era per tot arreu. La guerra civil espanyola sembrà terror i dolor, i així ens ho expliquen els narradors del llibre. Assumpta Montellà dóna a conèixer l’actuació d’Elisabeth Eidenbenz i les seves companyes i ens mostra com, en una època on tot és destrucció, la força de voluntat per salvar vides és l’únic que val.

Tot i que la qualifico com “Una delícia”, més aviat hauria de dir que és un llibre extremadament real i indispensable per aquells que encara creuen en els valors i les causes perdudes com a meta de l’existència humana. És un bàlsam per als moments de frustració davant de la misèria i les injustícies i transmet un missatge de solidaritat que reforça les creences a favor de l’ésser humà.

D’on ha sortit? De la necessitat de documentar-me abans de visitar la Maternitat.

Enviat per: Núria Juanico | febrer 13, 2010

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Una història preciosa a base d’epístoles que descriu amb detallisme com transcorre la vida dels habitants de Guernsey. La novel·la es construeix a partir de les anècdotes dels illencs, tots units per una protagonista subjacent però amb un pes importantíssim:  l’Elisabeth, una dona forta i valenta que inicià la Societat.

L’altre pilar de l’obra és Juliet, una escriptora que es comunica mitjançant les cartes amb els membres d’aquesta associació i que, poc a poc, va descobrint la bellesa de l’indret on viuen i queda captivada per les seves vivències. És una novel·la suau, on l’acció no és rellevant. D’una manera subtil, les autores destapen la seva admiració vers els clàssics de la literatura anglesa, com per exemple Jane Austen i Òscar Wilde, i n’imiten alguns trets d’estil que reten homenatge a aquests grans autors.

D’on ha sortit? Llegiu el fragment que segueix a continuació, no ho podria descriure millor.

Un fragment que és una delícia:

“Això és el que m’agrada de llegir: una petita cosa t’interessarà d’un llibre i aquella petita cosa et portarà a un altre llibre i una altra cosa d’aquest llibre et portarà a un tercer. És geomètricament progressiu, i tot sense un final a la vista, i per cap altra raó que el pur plaer.”

Enviat per: Núria Juanico | febrer 12, 2010

A tres metros sobre el cielo

Una altra novel·la d’amor que presenta el mateix esquema de les obres de Moccia. Un noi i una noia amb caràcters polaritzats són l’exemple d’aquella frase “Els extrems es toquen”. Tot i les complicacions socials i els remordiments psicològics davant una relació que sembla forçada, viuen moments de passió i felicitat extrema on res sembla impossible. L’autor ens fa creure que l’amor és meravellós i que les històries com aquesta existeixen.

L’escenari, Roma, subratlla l’argument i el fet d’haver-lo llegit justament quan visitava la ciutat ha estat l’aspecte que m’ha fet gaudir de la novel·la. Sempre és interessant trepitjar un lloc que l’escriptor descriu a la història i veure com concep l’espai per contrastar punts de vista i deixar respirar la imaginació. Tot i això, em va agradar més Perdona’m si et dic amor, suposo perquè era la primera novel·la que llegia d’aquest autor i no sabia què m’esperava.

És una obra ideal per als defensors de les fantasies romàntiques, és una bona eina per evadir-se però no el recomano a aquells que els agrada tocar de peus a terra.

D’on ha sortit? De la recerca a última hora d’una novel·la que passés a Roma per poder gaudir d’un viatge inesperat.

Enviat per: Núria Juanico | febrer 10, 2010

Les set aromes del món

Amb un extens treball de documentació al darrere, Bosch ens transpota pels paratges orientals i s’endinsa fins l’Àfrica negra. La recerca d’una llavor especial de cafè és l’excusa per fer viatjar al lector tant en l’espai com en el temps. L’acció és fluïda però el pes de la novel·la recau en els escenaris i els personatges. La història gira al voltant de la figura de Dufoy, un personatge que es mostra distant i misteriós fins al final de l’obra, quan es descobreix el seu gran secret.

És una novel·la per als amants de l’aventura, les històries amb un toc de fantasia i les descripcions curulles d’elements preciosos i detalls subtils.

D’on ha sortit? D’una lectura conjunta al QL?

Enviat per: Núria Juanico | febrer 4, 2010

Emma

Les obres de Maria Barbal són curulles d’obsessions, angoixa, prohibicions i feminitat. Emma no n’és l’excepció i compleix al peu de la lletra les característiques narratives que han donat el renom de l’autora.

Una dona es troba per primer cop sola, desorientada i abandonada després d’haver-se decidit a deixar enrere una vida supèrflua i sense sentit. Amb la seva filla com a objectiu llunyà però persistent, la protagonista segueix una lluita constant que la duu fins a assolir un cert grau de bogeria i a viure en la més extrema misèria. Les situacions mostren la naturalesa de l’ésser humà i són una reflexió filosòfica interessant sobre els valors, les disfresses i la hipocresia que regeix la societat.

Si us han agradat altres obres de Maria Barbal, aquesta no us decebrà.

D’on ha sortit? De la insistència de la meva mare perquè reprengui les novel·les d’aquesta autora.

Enviat per: Núria Juanico | febrer 2, 2010

Aurora boreal

Tot i la por perquè les excel·lents crítiques del llibre n’haguéssin creat una imatge exagerada, puc dir que m’ha agradat. Cada cop li trobo més encant a la novel·la negra dels països del nord, i aquesta obra l’ha reforçat. No sé si és l’escenari, una societat petita i molt tancada, o potser l’empenta que posen els personatges per anar més enllà de la intriga en si i descobrir la totalitat dels motius del crim.

És difícil fer una ressenya de les novel·les policíaques sense destapar els detalls més importants, així que no m’allargaré. És una obra àgil, amb un crim macabre però amb una història encara més terrible. S’acosta a l’escriptura de Stieg Larsson, però no n’és una vil còpia, sinó que els petits detalls la fan diferent de l’autor de Millenium. Alguna pega? Bé, potser el fet que, amb tant poca gent a la comunitat, de seguida es veu qui hi estarà implicat.

D’on ha sortit? De l’èxit que ha acaparat els mitjans de comunicació.

Links relacionats: Breu reportatge de TV3 sobre la novel·la negra sueca

http://www.3cat24.cat/noticia/504805/ociicultura/Barcelona-somple-de-corrupcio-misteri-i-crims-amb-el-certamen-literari-BCNegra10

Older Posts »

Categories