Like this:

D’un llibre meravellós a una novel·la magnífica. A la platja de Chesil és la història d’un fracàs que l’autor ens explica amb un estil preciós i elaborat minuciosament però també a través d’allò que no es diu, dels silencis entre els personatges i de les paraules absents que construeixen una atmosfera de sentiments i emocions plena de matisos.

L’autor, que desconeixia, polaritza la novel·la i desenvolupa l’argument a partir dels dos protagonistes, és a dir, emprant els seus pensaments com a fil conductor de la història. Així, el lector viu amb l’Edward i la Florence i pateix amb ells amb una obra dolça i amarga a la vegada.

És una novel·la d’emocions, de sentiments i de passió. McEwan barreja l’eufòria d’un enamorament primerenc amb  una angoixa estrident i aguda, la felicitat extrema amb la caiguda decepcionant en percebre la realitat, la tendresa cap a l’ésser estimat però també la ràbia en veure que pertany a un altre món incomprensible, vergonyes, pors i covardies i tot en poc més de 100 pàgines. L’autor ens submergeix en un mar de contradiccions i els dos protagonistes desperten un patiment inquiet i trist amb les seves preocupacions, que arriben al cor del lector. Un munt de dubtes, de queixes, d’explicacions, de desitgs i de pors queden suspesos en l’aire eternament un cop acabada la novel·la.

L’aspecte més lloable de l’obra, segons el meu parer, és la capacitat de McEwan per sacsejar el lector i jugar amb les seves emocions a través dels dos protagonistes, tant innocents però alhora tant culpables del fracàs que els colpeja en tan sols una nit.

D’on ha sortit? De la recerca d’obres de McEwan després de veure la pel·lícula Expiació (que, per cert, no em va agradar gens però em va deixar amb les ganes de conèixer l’escriptor per veure si el cine reflectia les seves obres).